Cúpula del Palau Nacional (I)

Textos: M. Alcàntara Gusart, D’ací i d’allà, desembre de 1930 

Imatges: autor desconegut (vidres estereoscòpics de la col·lecció Xavier Galí)

Tothom sap que la decoració de la cúpula del Palau Nacional és una de les poques meravelles que ens ha deixat l’Exposició. Molta gent està enterada que aquella admirable decoració és obra del gran pintor Francesc d’A. Galí. Fins n’hi ha que saben el que representa. Però, amb seguretat, que molt poques persones saben o s’imaginen la sèrie de problemes que ha calgut resoldre perquè els elements decoratius i les figures apareguessin, vistes des de baix de la sala, amb aquest aire de prodigiosa naturalitat que presenten. I això és el que anem a veure.

En primer lloc, perquè les trenta-cinc figures de què consta la decoració semblin, poc més o menys, de la mateixa mida, ha calgut donar-les-hi mides diferents, que oscil·len entre quatre metres i un metre vuitanta centímetres. En segon terme, perquè no apareguessin als ulls de l'espectador estrafetes... ha estat precís estrafer-les.

Per donar-se’n ben bé compte, cal muntar a la coronisa que circumda la volta de la cúpula, a més de vint metres sobre el nivell de la sala. Ja hi som. El panorama és una mica esfereïdor.

Aquest personatge que sembla un d'aquells impressionants rebladors
dels grata-cels americans és el propi Francesc Galí, marcant el
centre de la cúpula des de dalt de la bastida, amb una plomada de
trenta o quaranta metres

Els personatges que tenim més a la vora són justament els de quatre metres. Ens sentim terriblement insignificants.  
 

Les figures que, vistes des de baix, semblen de tamany natural,
podrien perfectament ficar-se a la butxaca llur autor. I aixó que en
Galí és allò que se'n diu un galan minyó!

Estem sota un emperador turc, que, amb tot i que ha perdut la partida, no li arribem materialment ni a la sola de la sabata. L’episodi representa l’entrega de les claus d’una ciutat retuda a l’exèrcit cristià. Porta l’ofrena, una minyona negra formidablement rodanxona de cuixes, tòrax i avant-braç, i molt esprimatxada de braços i cintura.

Part d’amunt cap el centre de la cúpula, unes figures, ja més posades a la raó, representen la Religió i la Guerra, i completen l’al·legoria.

El plafó d’enfront simbolitza la terra i les professions liberals. En el de la dreta, Miquel Servet, Blasco de Garay, un moro de l’escola de Còrdova i altres personatges representen la ciència. I en el de l'esquerra, hi ha les Belles Arts, amb Fray Luis de León.

El desconcertant de tots aquests respectables subjectes és que viuen dalt de la cúpula, deformats d’una manera esgarrifosa. Mentre les figures dretes semblen haver pres remeis per aprimar-se d’una forma que no els pot ésser bo de cap manera, els personatges ajaguts s’han engreixat d’una manera escandalosa; sobretot a la noia que serveix de subjecte d’experimentació a Miquel Servet, ni per la seva edat, ni per la seva condició, no li està ni gota de bé.

Encara que això de que els qui estan drets s’aprimen i els qui estan ajaguts s’engreixen, confessem que fins ens sembla una mica biològic i tot, posat dalt d’aquella coronisa, no ens acaba de tranquil·litzar. La persona que ens acompanya, que de segur ho nota, ens proposa de tornar a baixar, cosa que acceptem amb una gran dignitat, però sense fer-nos pregar gens; encara que l’escala de bombers que ens ha servit per a l’ascensió, malgrat la seva perfecció tècnica, ens fa l’efecte que es vincla com una fulla de palmera.

Un cop arribats a peu pla de la sala, mirem enlaire i veiem totes les figures amb una gentilesa de proporcions que ens fa pensar si la nostra visió d’a prop ha estat sols un mal somni. Però els tècnics que ens acompanyen ens diuen que no; que les figures estan pintades en la volta de la manera deforme com les hem vistes de la vora, seguint la llei d’una sèrie d’equacions i de fórmules, que, aplicades a la nostra visualitat, des de baix estant ens dóna la impressió de la naturalitat; d’una naturalitat tota plena de gràcia. I ens ho demostren per A, B, C i D, amb tota mena de gràfics. L’extraordinari és que tot aquest treball algebraic d’adaptar els patrons a la volta de la cúpula ho ha fet el mateix artista, en Francesc Galí.

Tornem a mirar enlaire. Realment les figures són belles. La minyona de l’emperador turc i la noia de Miquel Servet són d’una esveltesa ideal. Fer una cosa així és ésser artista dues o tres vegades.